Cap a Sant Miquel del Fai amb "es caloret!"

Un altre diumenge més, per gaudir de la bicicleta i cremar unes quantes calories, que ens durà aquesta vegada a Sant Miquel del Fai, recorregut desconegut, agafat d’altres aficionats a la BTT que també s’han apropat al Monestir, penjat com aquell qui diu de la muntanya. Alguns companys d’aventura han vingut des de Terrassa amb bici, ja duen gairebé vint quilòmetres. Sortim a les vuit del matí, no sabem que trigarem ni el què ens trobarem, hora una mica agosarada, tenint en compte a més a més, la calor que pot fer al llarg del dia. Ens dirigim cap a Caldes de Montbui per Mas d’en Cisa fins al Roure Gros. Primera parada de reagrupació. Continuem cap al camp de futbol de Caldes, arribar-hi és un moment de res i, Caldes és una porta oberta a d’altres destins que anirem assolin al llarg de l’any.

Aquesta vegada pugem per la Font del Dimoni enlloc d’anar a buscar el cementiri, és una alternativa molt interessant si no volem travessar la carretera que va cap a Sant Feliu de Codines. Aquesta variant ens apropa molt al camp de golf, passarem pel seu costat per arribar a la urbanització de la Font dels Enamorats i una altre vegada, per evitar la carretera, pujarem cap al Castell de Montbui. La pujada al castell té una rampeta inicial, una mica exigent, que porta a un reguerol que enllaça al camí de pista ample, que ens portarà fins a la zona alta del poble de Bigues i Riells. Hem de fer una mica d’urbanització fins arribar a Sant Feliu i una vegada allà carretera fins a Cim d’Àligues.

Per fi hem deixat la carretera enrere, és un tram no gaire agradable ja que, la carretera és un pel estreta i el voral es gairebé inexistent i els avançaments que fan els vehicles de vegades posen en perill a més d’un ciclista. Des de Cim d’Àligues iniciem l’ascens cap a les Cingles del Perer, on agafarem un corriol molt atractiu, tapat a l’inici però molt obert més endavant, de fet tant obert, que anem pel marge de les Cingles del Perer. Fa respecte, no és gaire recomanable per gent amb poc equilibri, millor baixar de la bici i fer els segments que no veiem clars a peu, això sí, vistes espectaculars des de les parets de les Cingles del Perer cap a les Cingles del Fitó.

Pas pel corriol dels Cingles del Perer, no apte per a qui pateix vertigen

Sembla que ja hem passat el pitjor, hem sortit ja de les Cingles, el recorregut ens marca una baixada, que només una colla de tarats la faria a sobre de la bici, i de nou prenem precaucions tot baixant diversos esgraons de roca a peu. Hem arribat a la carretera que ens porta a les portes del monestir, només tres corbes ens separen d’aquest indret únic al Vallès. El recorregut fins el monestir ben s’ho val, però per la propera vegada haurem de buscar alternatives per fer-lo més cicable.

És una mica tard, alguns ja tenen les reserves sota mínim i, per sort, només ens queda el descens fins a Riells del Fai, on ens espera el restaurant La Font de la Pineda. Aquest descens comença malament, masses esgraons irregulars tant en alçada com en longitud, baixem a peu, no val la pena arriscar-se i fer-se mal només per intentar baixar-los. El traçat millora momentàniament, però torna a no ser ciclable per a aficionats i així al llar d’un quilòmetre i mig que té els descens fins al poble.

Més contratemps inesperats amb la punxada d’un dels integrants del grup, que es repara en un moment però que no deixa de sumar temps afegit a l’hora aproximada fixada per esmorzar, ja que amb els trams no ciclables s’ha perdut, però gaudit, un molt bon temps.

Arribem al restaurant a les onze del matí, l’entorn és molt bonic, però la porta tancada. No ens ho creiem, no pot ser veritat, vam trucar per dir que hi aniríem i no ens van dir que eren tancats. Truquem de nou, hem tingut sort, ens agafen el telèfon, és obert, només que la tanca d’entrada era tancada. Per fi seiem a taula estem deshidratats, molta calor i només son les onze del matí. Necessitem aigua immediatament, i si es freda millor que millor.
Estem sota un cobert de fulles que donen una mica de frescor, la calor ja comença a desaparèixer de dins nostre i demanem botifarres acompanyades o be de seques o de patates fregides. La botifarra és gran, dona gairebé la volta al plat, un bon plat i de veure mitjanes i vi amb gasosa. Hem de començar a pensar en marxar, demanem el compte i el preu per cap no s’apropa al que ens havien dit per telèfon. Hauria d’estar al voltant dels deu euros segons conversa, però degut a la quantitat inhumana de beguda que vam necessitar per tornar a hidratar-nos, el compte va sortir a tretze euros per cap, cosa que ens durà a provar un altre restaurant de la zona la propera vegada que siguem a prop de Riells del Fai.

Iniciem la tornada pel camí més ràpid possible, assessorats pel nostre company que viu a prop d’aquest indret i fent de guia per senders, camins i corriols fins arribar a la benzinera de Caldes de Montbui que hi ha a la carretera de Santa Eulalia. Estem secs de nou, la calor passa factura, i rehidratem de nou amb coca-coles, begudes isotòniques i remullant-nos el cap amb l’aigua que hi ha a disposició a la benzinera. Alguns ja veiem l’arribada a prop, som a Caldes de Montbui i ja ens queda res de res, però pels nostres companys de Terrassa, encara els queda un bon tros, estan ben sonats, els sortirà gairebé vuitanta kilòmetres i ja no és tant per la distància, sinó per la calor.

Passat Caldes agafem el camí de terra que hi ha abans del polígon El Pinatar i arribem al Roure Gros, ja veiem Sentmenat, fem un últim esforç per arribar-hi.

Ha estat una sortida una mica exigent per culpa de la calor. Ens acomiadem dels Terrassencs que aniran a Castellar per carretera. Ens comuniquen que han arribat a casa a un quart i cinc de quatre. Molt bé, ja som tots a casa! Compte aquests dies amb "Es Caloret!"

Les trobareu al compte de Flikr de SentmenatBici. Seguiu-nos!